dissabte, 31 de desembre del 2011
dissabte, 17 de desembre del 2011
diumenge, 23 d’octubre del 2011
dimecres, 13 d’octubre del 2010
diumenge, 12 de setembre del 2010
dissabte, 11 de setembre del 2010
dijous, 9 de setembre del 2010
diumenge, 5 de setembre del 2010
Arbres
De vegades no puc fer res més que dibuixar i dibuixar arbres. Hi ha qui els troba bonics. Per això els continuo fent, per això els regalo a qui se'ls estima.
Abans de regalar-los, faig aquests vídeos, perquè m'acompanyin sempre
Abans de regalar-los, faig aquests vídeos, perquè m'acompanyin sempre
dissabte, 10 de juliol del 2010
divendres, 7 de maig del 2010
Per sempre més
Per sempre més la tarda seràs tu
i l'aigua acollidora dels teus ulls.
Hi haurà un deix de frisança a l'hora en punt,
quan sàpiga que no cal esperar-te,
que tot va ser i no és, que ja no és temps
de passejar el desig vora del riu
Per sempre més seràs l'estremiment
dels mots ben endreçats en un racó
del cos, i aquest resgust d'enyor als llavis.
Per sempre més seràs
el que no podem ser.
dimecres, 10 de febrer del 2010
dissabte, 23 de gener del 2010
Les flors de l’hivern
Potser no vindràs, avui; potser l’ocell s’haurà cansat d’escopir foc, o hauràs sentit el crit dels nostres ulls cansats. I nosaltres sortirem, tranquil·lament, a la porta de casa per dir adéu als veïns que, aqueferats, fan camí cap a la feina; o veurem els nens que juguen a la cuit entre els arbres, i els cridarem a l’hora de dinar. Després, en seure a taula, parlarem del blat que ja creix als camps fora vila; o de la veïna que s’ha fet gran tan de pressa, mira tu, i quina lluïssor als ulls, diria que ja està enamorada. I algú trucarà a la porta i li obrirem contents, perquè ja no tindrem por de trobar-t’hi; i li oferirem el te acabat de fer a la tetera dels somnis.
Però són inútils les flors de l’hivern, i impossibles, també. Sota el cel del capvespre, hi ha un presagi de mort que no cessa.
dimecres, 20 de gener del 2010
Per a l'Armand i en J. Grau, des de l'enyor
Us vàreu endur l’hivern qui sap a on, i els mots hagueren d’aprendre, a corre-cuita, un nou silenci.
En arribar el bon temps, vaig saber que l’enyor és un vers càlid que es va arrelant endins per fer-me companyia.
Quan el fred torni, assajaré un càntic nou que faci olor d’estones sota els arbres de Tavèrnoles, del blau encès vora les cases blanques de Peníscola; de cafè al bar de la plaça; de tardes de diumenge, de poemes dits sota una volta romànica.
Tota absència és presència, i sou on sóc, i som per sempre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)