Us vàreu endur l’hivern qui sap a on, i els mots hagueren d’aprendre, a corre-cuita, un nou silenci.
En arribar el bon temps, vaig saber que l’enyor és un vers càlid que es va arrelant endins per fer-me companyia.
Quan el fred torni, assajaré un càntic nou que faci olor d’estones sota els arbres de Tavèrnoles, del blau encès vora les cases blanques de Peníscola; de cafè al bar de la plaça; de tardes de diumenge, de poemes dits sota una volta romànica.
Tota absència és presència, i sou on sóc, i som per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada