Casa-mirall

Ningú no hi viu gaire dies, a la casa-mirall; a tot estirar, una setmana; hi ha qui només ha pogut resistir-hi unes quantes hores.

Totes les parets són folrades de miralls que multipliquen i multipliquen les imatges. Mai no pots arribar a endevinar els límits d'una cambra, ni fins on arriba el passadís; o si una porta és autèntica o és el reflex d'una altra.

Però això no és pas el que fa fugir-ne la gent que ha gosat habitar-la. El més inquietant de tot és que hom, inesperadament, es veu a si mateix, repetit infinites vegades. O que, en encendre el llum, a plena nit, es sorprèn amb el seu rostre fitant-lo amb el seu propi gest grotesc.

Hi ha qui ha embogit a la casa-mirall, i ha colpejat les parets fins a esbocinar-les; però cada bocí li ha tornat la seva mirada enfollida, i no ha pogut resistir-ho.

Del poemari: "cases/cambres/murs"

Recordaré per sempre que no vaig veure amb tu. I el silenci

de després del silenci, i la nit,

que feia el ple damunt dels arbres bojos.

M’allunyava de mi, mentre el neguit

se m’arrapava al ventre, i les mans

recargolaven l’aigua que no havia

pogut ser.

El poema s’esquerdava

abans de ser alenat. Tot era a punt

per ser callat a l’ombra dels instants,

per reposar-se allà on no hi ha mai res

que pugui reposar.

Llavors va ser

que tot l’enyor es va enyorar de tu.

Del poemari "Espluga"