Recordaré per sempre que no vaig veure amb tu. I el silenci

de després del silenci, i la nit,

que feia el ple damunt dels arbres bojos.

M’allunyava de mi, mentre el neguit

se m’arrapava al ventre, i les mans

recargolaven l’aigua que no havia

pogut ser.

El poema s’esquerdava

abans de ser alenat. Tot era a punt

per ser callat a l’ombra dels instants,

per reposar-se allà on no hi ha mai res

que pugui reposar.

Llavors va ser

que tot l’enyor es va enyorar de tu.

Del poemari "Espluga"