Recordaré per sempre que no vaig veure amb tu. I el silenci
de després del silenci, i la nit,
que feia el ple damunt dels arbres bojos.
M’allunyava de mi, mentre el neguit
se m’arrapava al ventre, i les mans
recargolaven l’aigua que no havia
pogut ser.
El poema s’esquerdava
abans de ser alenat. Tot era a punt
per ser callat a l’ombra dels instants,
per reposar-se allà on no hi ha mai res
que pugui reposar.
Llavors va ser
que tot l’enyor es va enyorar de tu.
Del poemari "Espluga"