El Ter el dia 10.10.10

">

Lake Powel (Page)

Monument Valley

Bryce Canyon

Arbres

De vegades no puc fer res més que dibuixar i dibuixar arbres. Hi ha qui els troba bonics. Per això els continuo fent, per això els regalo a qui se'ls estima.
Abans de regalar-los, faig aquests vídeos, perquè m'acompanyin sempre

capvespre d'estiu

Per sempre més

Per sempre més la tarda seràs tu
i l'aigua acollidora dels teus ulls.

Hi haurà un deix de frisança a l'hora en punt,
quan sàpiga que no cal esperar-te,
que tot va ser i no és, que ja no és temps
de passejar el desig vora del riu

Per sempre més seràs l'estremiment
dels mots ben endreçats en un racó
del cos, i aquest resgust d'enyor als llavis.

Per sempre més seràs
el que no podem ser.

tardor

Les flors de l’hivern

Són inútils, les flors de l’hivern; i impossibles, també. Sota el cel del capvespre, hi ha un presagi de nit sense albada, i no sabem què fer-ne del fred que s’entafora pels plecs de la pell i de l’ànima.

Potser no vindràs, avui; potser l’ocell s’haurà cansat d’escopir foc, o hauràs sentit el crit dels nostres ulls cansats. I nosaltres sortirem, tranquil·lament, a la porta de casa per dir adéu als veïns que, aqueferats, fan camí cap a la feina; o veurem els nens que juguen a la cuit entre els arbres, i els cridarem a l’hora de dinar. Després, en seure a taula, parlarem del blat que ja creix als camps fora vila; o de la veïna que s’ha fet gran tan de pressa, mira tu, i quina lluïssor als ulls, diria que ja està enamorada. I algú trucarà a la porta i li obrirem contents, perquè ja no tindrem por de trobar-t’hi; i li oferirem el te acabat de fer a la tetera dels somnis.

Però són inútils les flors de l’hivern, i impossibles, també. Sota el cel del capvespre, hi ha un presagi de mort que no cessa.

Per a l'Armand i en J. Grau, des de l'enyor

Us vàreu endur l’hivern qui sap a on, i els mots hagueren d’aprendre, a corre-cuita, un nou silenci.

En arribar el bon temps, vaig saber que l’enyor és un vers càlid que es va arrelant endins per fer-me companyia.

Quan el fred torni, assajaré un càntic nou que faci olor d’estones sota els arbres de Tavèrnoles, del blau encès vora les cases blanques de Peníscola; de cafè al bar de la plaça; de tardes de diumenge, de poemes dits sota una volta romànica.

Tota absència és presència, i sou on sóc, i som per sempre.