Potser no vindràs, avui; potser l’ocell s’haurà cansat d’escopir foc, o hauràs sentit el crit dels nostres ulls cansats. I nosaltres sortirem, tranquil·lament, a la porta de casa per dir adéu als veïns que, aqueferats, fan camí cap a la feina; o veurem els nens que juguen a la cuit entre els arbres, i els cridarem a l’hora de dinar. Després, en seure a taula, parlarem del blat que ja creix als camps fora vila; o de la veïna que s’ha fet gran tan de pressa, mira tu, i quina lluïssor als ulls, diria que ja està enamorada. I algú trucarà a la porta i li obrirem contents, perquè ja no tindrem por de trobar-t’hi; i li oferirem el te acabat de fer a la tetera dels somnis.
Però són inútils les flors de l’hivern, i impossibles, també. Sota el cel del capvespre, hi ha un presagi de mort que no cessa.
