L'aigua (per a tu, que vares morir sense veure ploure)

L'aigua que vols,
l'aigua que sóc.

La pluja torna
i t'escriu versos.

L'aigua que riu,
l'aigua que et busca.

Bassals d'enyor
fang i paraules.

L'aigua que viu,
l'aigua que ens cal.

Els verds dels camps
saben l'enyor
de qui els estima.

L'aigua que tinc,
l'aigua que vull.

Nits de basarda
a l'illa eixorca,
paüres boges,
déus sense alè.

L'aigua que vols,
l'aigua que sóc.

Aquest dolor....

Aquest dolor que dol com un lloc buit,
aquesta nit que té els últims sospirs,
aquesta illa que sóc per sempre més.

Aquests records com dagues plenes d'osques,
aquesta llum que s'apaga sense ser,
aquest renill dels déus pel cel obscur.

Aquest camí que ens mena cap a tu,
aquest brogit de mort, aquest silenci,
aquesta solitud dels camps de blat.

Aquest jardí que viu la teva absència,
aquest no ser mai més, aquest enyor
clavat al cap dels dits

Serpentejo secrets entre els meandres. Obscurs gavians xisclen l'enyor i deixen tatuatges de por damunt la meva nit. No sé si encara és temps d'inventar camins que em duguin a la mar.
Esqueis i escuma. Canyissars sense arrel ni memòria. Àlbers i verns que saben el dolor de la mort lenta, de la mort sense principi ni fi.
Sóc l'aigua que cerca alimares per les escletxes dels records, pels captards dels teus ulls, per les mans que escanyen la llum del migdia.
Potser ja és tard perquè no sigui tard, i un gorg profund m'engolirà per sempre.
riu
Del poemari "paisatges íntims"