1Els arbres que no hi són diuen l’enyor
d’un temps sense paraules. La mort vetlla
el capvespre, i un deix de solitud
fendeix la llum de l’irreal paisatge.
Estranyament malalt, el cel s’ajoca
darrera un castanyer ple de preguntes.
Algú li haurà de dir que ja no és temps
de tamisar clarors entre les fulles.
2
Ni la claror no arrela en el brancatge
dels arbres que, tossuts, pugen amunt
cap un cel impossible.
Solitud
de capvespre, follia d’un deu boig
que fa créixer destrals al cor dels homes.
La selva és un desert sense esperança.
Si obres els ulls, se t’ompliran de sorra.
3
Hi ha llocs que no són llocs,
perquè el bleix de la mort
els ha tatuat l’ànima.
Darrera de la llum,
no hi ha cap més paisatge,
només la solitud
d’un camí gris d’asfalt,
i el plor callat dels arbres.
Se’ns ha fet tard tant d’hora
que ja no sabem dir
quin verd li escau al dia
Acre, Brasil, agost de 2005
Reposo els ulls damunt del mar d’hivern.
La boira és lluny, i tu no el saps, aquest
indret de llum des d’on et puc mirar,
talment com si no fos de cap color
el lloc on vàrem ser un sol camí.
Reposo el ulls damunt del blau punyent,
i et penso obscur, malalt de melangia.
No hi ha cap llei que dicti les paraules,
ni cap gener que pugui semblar estiu.
Després de tu, encara hi ha silenci,
i un gest menut que amaga tot un món.
Platja d’Aro, 22 de genet de 2005
s liles, com les finestres de l'ordinador que també les has posades liles. El teu color, la teva obsessió. El color de les dones, diuen. El color del teu cor. El color del mirall.El teu cor, tan ferit, tan a punt de... però, no, encara no, mai més, l'abisme no. Escriure, com si no hi fossis a temps, com si el temps s'hagués parat a la teva taula, entre les paraules. El telèfon mut, com un mirall inútil.
T'agrada inventar-te frases estranyes, frases sense sentit; amb l'ordre girat, i punts, i comes, i... com si no sabessis que sempre escrius el mateix, com si encara no haguessis après que caldria deixar d'escriure per ser. Ser. Punt, sempre punts, tallant les frases i després..."s'ha de puntuar bé. Aquí has tallat una frase, aquí et falten comes". No els ensenyis els teus escrits, als alumnes. Punt. Punt. Què en pensarien? Però ells, no en saben res, dels teus miralls.
I després ratllar-ho tot, perquè res no val, res no és com ho voldries dir. I prou que t'afanyes. Gargots. Punt. Dibuixos absurds al marge del paper. Els papers que no gosaries ensenyar a ningú per a no perdre la teva minsa fama d'escriptora. La fama que no sap res del teu mirall. Ja hi tornes. Punt. Ets tan obsessiva...
Punt i a part. "Quan canvieu de tema o quan l'enfoqueu d'una altra manera, cal que poseu punt i a part". Els esborranys ratllats. "No us han de fer mai por les paraules noves. Per què us sembla que serveixen, els diccionaris?" Buscar follament les neutres i trobar mots desconeguts per poder dir que... oh! el teu vocabulari mira si n'és, de ric. Però ningú no sap que... miralls a cada mot, a cada frase mal escrita, a cada instant.
T'inventes dones per a cada dona que ets, i desdibuixes la figura masculina, ara que no vols... però al fons de tot el mirall, sempre el mirall. I el telèfon que no truca mai a l'hora en punt d'angoixa. I les espelmes enceses, perquè els miracles esdevenen quan menys t'ho esperes. Encara que ho saps de sobres això: no n'hi ha, de miracles. No invoquis déus aliens, tu que mai... però potser, si de cas, qui sap...
"Els punts suspensius serveixen per..." Com els ho diries, que a tu et serveixen per deixar les frases a mig fer, per a no haver de dir que. Punt, i et saltes la norma. "Perquè les normes de puntuació només es poden saltar quan es coneixen. Vosaltres no ho podeu fer, això, fins que no les domineu". I tu, vinga saltar-te-les, perquè sí, perquè et dóna la gana, perquè així potser sembla que en saps més.
Ara poses Cant Gregorià al compact (qui sap si s'escriu així! Neologismes), per fer veure que et poses espiritual. "Perquè relaxa tant", com et deia la Pilar, fa anys. "Perquè arriba al fons de l'ànima". Al fons de la teva ànima malalta, ara que no vols, que no et dóna la gana de... però es va trencar el mirall a la casa-amagatall. Supersticions.
I si no et fes tanta por, viure? I si fos més fàcil, tot plegat? No t'ho creus, encara no, no vols creure't que tot és molt més fàcil que... però no, el mirall no, paraules i prou; paraules; punt i coma. "El punt i coma és una pausa més llarga que la coma, però més petita que el punt". I que s'espavilin, que no en facin servir, perquè tu ja no saps definir-lo, ni posar exemples, ni res, perquè tu no saps; el mirall, potser, no.
I ara para d'escriure. Para! Vés a la cambra de bany ( i no posis "quarto" que no és normatiu, encara que ho diguis cada dia) i amb els ulls clucs obre, a poc a poc, la porta. Recolza les mans al lavabo (aquest sí que és normatiu). Respira a fons una, dues, tres vegades. Obre els ulls. Qui hi ha a l'altra banda del mirall?
Del recull de contes breus "Miralls", del mes no sé quin d'un any passat
amunt del cap. Els blancs tenen tractors, i camions grossos per portar a les ciutats tot el que cullen als horts. Les dones no es carreguen pesos al cap, ni treballen tot el dia amb un nen penjat a l’esquena i amb una aixada a les mans. Ho sé perquè, de petita, els blancs eren els amos de tot, i ens feien cavar la terra per donar-los les menges.Nosaltres, com sempre, menjàvem mandioca a totes hores, perquè, deien, l’enciam ens hagués fet mal, per culpa de la nostra pell negra. Però quan ells se’n van anar, i vàrem començar a tastar alguna verdura escadussera, no es va morir ningú, i algú va dir que calia que en plantéssim, que era bo per a la salut. Vet aquí el perill per a la nostra pell negra.
Fa una mica de fred, aquest matí, però més m’estimo l’hivern que els plujosos estius que s’enduen les cases. I els nens també. A mi se me’n varen morir dos ja fa uns quants anys. Ni temps per plorar-los, no vaig tenir. Va ser la maleïda malària, diuen. Va venir un metge i em va renyar perquè no feia servir mosquitera. “Que no ha vist els cartells que hi ha per tot arreu! Deixe a malària fora da rede”. I jo què sé, si no sé llegir, ni entenc aquesta llengua amb què tothom parla d’ençà que els blancs se’n van anar.
Els he dit a les companyes que, quan les vegin venir, les dones blanques, els cantin “Hoyo-hoyo” per donar-los la benvinguda. Els hem de fer bona impressió, perquè quan arribin a la seva terra, ens enviïn diners per al tractor; i també per a una bomba d’aigua, i no haver de carretejar-la més per regar els horts. Això mateix, cantarem la nostra cançó de benvinguda, i després els ho demanarem tot: el tractor, la bomba d’aigua, un camió petit, més llavors per als horts, un...
