amunt del cap. Els blancs tenen tractors, i camions grossos per portar a les ciutats tot el que cullen als horts. Les dones no es carreguen pesos al cap, ni treballen tot el dia amb un nen penjat a l’esquena i amb una aixada a les mans. Ho sé perquè, de petita, els blancs eren els amos de tot, i ens feien cavar la terra per donar-los les menges.Nosaltres, com sempre, menjàvem mandioca a totes hores, perquè, deien, l’enciam ens hagués fet mal, per culpa de la nostra pell negra. Però quan ells se’n van anar, i vàrem començar a tastar alguna verdura escadussera, no es va morir ningú, i algú va dir que calia que en plantéssim, que era bo per a la salut. Vet aquí el perill per a la nostra pell negra.
Fa una mica de fred, aquest matí, però més m’estimo l’hivern que els plujosos estius que s’enduen les cases. I els nens també. A mi se me’n varen morir dos ja fa uns quants anys. Ni temps per plorar-los, no vaig tenir. Va ser la maleïda malària, diuen. Va venir un metge i em va renyar perquè no feia servir mosquitera. “Que no ha vist els cartells que hi ha per tot arreu! Deixe a malària fora da rede”. I jo què sé, si no sé llegir, ni entenc aquesta llengua amb què tothom parla d’ençà que els blancs se’n van anar.
Els he dit a les companyes que, quan les vegin venir, les dones blanques, els cantin “Hoyo-hoyo” per donar-los la benvinguda. Els hem de fer bona impressió, perquè quan arribin a la seva terra, ens enviïn diners per al tractor; i també per a una bomba d’aigua, i no haver de carretejar-la més per regar els horts. Això mateix, cantarem la nostra cançó de benvinguda, i després els ho demanarem tot: el tractor, la bomba d’aigua, un camió petit, més llavors per als horts, un...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada