He vist els arbres sols enmig de res...

1

Els arbres que no hi són diuen l’enyor
d’un temps sense paraules. La mort vetlla
el capvespre, i un deix de solitud
fendeix la llum de l’irreal paisatge.
Estranyament malalt, el cel s’ajoca
darrera un castanyer ple de preguntes.
Algú li haurà de dir que ja no és temps
de tamisar clarors entre les fulles.

2

Ni la claror no arrela en el brancatge
dels arbres que, tossuts, pugen amunt
cap un cel impossible.

Solitud
de capvespre, follia d’un deu boig
que fa créixer destrals al cor dels homes.

La selva és un desert sense esperança.
Si obres els ulls, se t’ompliran de sorra.

3

Hi ha llocs que no són llocs,
perquè el bleix de la mort
els ha tatuat l’ànima.

Darrera de la llum,
no hi ha cap més paisatge,
només la solitud
d’un camí gris d’asfalt,
i el plor callat dels arbres.

Se’ns ha fet tard tant d’hora
que ja no sabem dir
quin verd li escau al dia

Acre, Brasil, agost de 2005