Els arbres de Senegal

Després de tu

Després de tu, va ploure cada dia.

Llavors ja va ser el temps de preguntar-se

per què havia trigat tant a tornar l'aigua,

per què te'n vas anar amb el neguit

dels camps assedegats i l'herba trista,

dels rius minvants i el cel blau en excés.

Després de tu, no vam tenir paraules.

Com si...

Com si no fos meva, la veu. Com si no fos teva, la mort.Com si la tarda fos aquell fred enganxat a la pell per sempre més.
Com si s'hagués mort, la pluja, i els ulls fossin un hivern eternament assedegat.
Com si m'haguessin pres els mots que encara no t'he escrit. Com si el quadern fos un desert, i el vers, la solitud de la casa trista. Com si no hagués de créixer mai més, el blat, i la terra fèrtil s'hagués tornat de sorra.

L'aigua (per a tu, que vares morir sense veure ploure)

L'aigua que vols,
l'aigua que sóc.

La pluja torna
i t'escriu versos.

L'aigua que riu,
l'aigua que et busca.

Bassals d'enyor
fang i paraules.

L'aigua que viu,
l'aigua que ens cal.

Els verds dels camps
saben l'enyor
de qui els estima.

L'aigua que tinc,
l'aigua que vull.

Nits de basarda
a l'illa eixorca,
paüres boges,
déus sense alè.

L'aigua que vols,
l'aigua que sóc.

Aquest dolor....

Aquest dolor que dol com un lloc buit,
aquesta nit que té els últims sospirs,
aquesta illa que sóc per sempre més.

Aquests records com dagues plenes d'osques,
aquesta llum que s'apaga sense ser,
aquest renill dels déus pel cel obscur.

Aquest camí que ens mena cap a tu,
aquest brogit de mort, aquest silenci,
aquesta solitud dels camps de blat.

Aquest jardí que viu la teva absència,
aquest no ser mai més, aquest enyor
clavat al cap dels dits

Serpentejo secrets entre els meandres. Obscurs gavians xisclen l'enyor i deixen tatuatges de por damunt la meva nit. No sé si encara és temps d'inventar camins que em duguin a la mar.
Esqueis i escuma. Canyissars sense arrel ni memòria. Àlbers i verns que saben el dolor de la mort lenta, de la mort sense principi ni fi.
Sóc l'aigua que cerca alimares per les escletxes dels records, pels captards dels teus ulls, per les mans que escanyen la llum del migdia.
Potser ja és tard perquè no sigui tard, i un gorg profund m'engolirà per sempre.
riu
Del poemari "paisatges íntims"

Finestra

1
Clos, el paisatge
xiuxiueja silencis
de boira baixa.




2
La pluja amara
els turons i les cases.
El vidres ploren.

3
El sol abrusa
la claror del silenci.
La neu respira.

4
El cel s'encaua.
La claror presagia
xàfecs de tarda.

5
Els dies moren
al cel rogenc de casa.
Tot és pregunta.

6
Captard de porpra.
Núvols misteriosos.
S'adorm la tarda.

7
L'enyor és l'ombra
dels ocells que dibuixen
camins de vida

He vist els arbres sols enmig de res...

1

Els arbres que no hi són diuen l’enyor
d’un temps sense paraules. La mort vetlla
el capvespre, i un deix de solitud
fendeix la llum de l’irreal paisatge.
Estranyament malalt, el cel s’ajoca
darrera un castanyer ple de preguntes.
Algú li haurà de dir que ja no és temps
de tamisar clarors entre les fulles.

2

Ni la claror no arrela en el brancatge
dels arbres que, tossuts, pugen amunt
cap un cel impossible.

Solitud
de capvespre, follia d’un deu boig
que fa créixer destrals al cor dels homes.

La selva és un desert sense esperança.
Si obres els ulls, se t’ompliran de sorra.

3

Hi ha llocs que no són llocs,
perquè el bleix de la mort
els ha tatuat l’ànima.

Darrera de la llum,
no hi ha cap més paisatge,
només la solitud
d’un camí gris d’asfalt,
i el plor callat dels arbres.

Se’ns ha fet tard tant d’hora
que ja no sabem dir
quin verd li escau al dia

Acre, Brasil, agost de 2005

Mar d'hivern

Reposo els ulls damunt del mar d’hivern.
La boira és lluny, i tu no el saps, aquest
indret de llum des d’on et puc mirar,
talment com si no fos de cap color
el lloc on vàrem ser un sol camí.

Reposo el ulls damunt del blau punyent,
i et penso obscur, malalt de melangia.

No hi ha cap llei que dicti les paraules,
ni cap gener que pugui semblar estiu.

Després de tu, encara hi ha silenci,
i un gest menut que amaga tot un món.

Platja d’Aro, 22 de genet de 2005

MIRALLS

Tens la taula plena de papers i de bibelots inútils. Ara t'hi acostes i remenes fins que... mita-la, és aquí la llibreta d'escriure, la llibreta amb tapes liles, com les finestres de l'ordinador que també les has posades liles. El teu color, la teva obsessió. El color de les dones, diuen. El color del teu cor. El color del mirall.

El teu cor, tan ferit, tan a punt de... però, no, encara no, mai més, l'abisme no. Escriure, com si no hi fossis a temps, com si el temps s'hagués parat a la teva taula, entre les paraules. El telèfon mut, com un mirall inútil.

T'agrada inventar-te frases estranyes, frases sense sentit; amb l'ordre girat, i punts, i comes, i... com si no sabessis que sempre escrius el mateix, com si encara no haguessis après que caldria deixar d'escriure per ser. Ser. Punt, sempre punts, tallant les frases i després..."s'ha de puntuar bé. Aquí has tallat una frase, aquí et falten comes". No els ensenyis els teus escrits, als alumnes. Punt. Punt. Què en pensarien? Però ells, no en saben res, dels teus miralls.

I després ratllar-ho tot, perquè res no val, res no és com ho voldries dir. I prou que t'afanyes. Gargots. Punt. Dibuixos absurds al marge del paper. Els papers que no gosaries ensenyar a ningú per a no perdre la teva minsa fama d'escriptora. La fama que no sap res del teu mirall. Ja hi tornes. Punt. Ets tan obsessiva...

Punt i a part. "Quan canvieu de tema o quan l'enfoqueu d'una altra manera, cal que poseu punt i a part". Els esborranys ratllats. "No us han de fer mai por les paraules noves. Per què us sembla que serveixen, els diccionaris?" Buscar follament les neutres i trobar mots desconeguts per poder dir que... oh! el teu vocabulari mira si n'és, de ric. Però ningú no sap que... miralls a cada mot, a cada frase mal escrita, a cada instant.
T'inventes dones per a cada dona que ets, i desdibuixes la figura masculina, ara que no vols... però al fons de tot el mirall, sempre el mirall. I el telèfon que no truca mai a l'hora en punt d'angoixa. I les espelmes enceses, perquè els miracles esdevenen quan menys t'ho esperes. Encara que ho saps de sobres això: no n'hi ha, de miracles. No invoquis déus aliens, tu que mai... però potser, si de cas, qui sap...

"Els punts suspensius serveixen per..." Com els ho diries, que a tu et serveixen per deixar les frases a mig fer, per a no haver de dir que. Punt, i et saltes la norma. "Perquè les normes de puntuació només es poden saltar quan es coneixen. Vosaltres no ho podeu fer, això, fins que no les domineu". I tu, vinga saltar-te-les, perquè sí, perquè et dóna la gana, perquè així potser sembla que en saps més.

Ara poses Cant Gregorià al compact (qui sap si s'escriu així! Neologismes), per fer veure que et poses espiritual. "Perquè relaxa tant", com et deia la Pilar, fa anys. "Perquè arriba al fons de l'ànima". Al fons de la teva ànima malalta, ara que no vols, que no et dóna la gana de... però es va trencar el mirall a la casa-amagatall. Supersticions.

I si no et fes tanta por, viure? I si fos més fàcil, tot plegat? No t'ho creus, encara no, no vols creure't que tot és molt més fàcil que... però no, el mirall no, paraules i prou; paraules; punt i coma. "El punt i coma és una pausa més llarga que la coma, però més petita que el punt". I que s'espavilin, que no en facin servir, perquè tu ja no saps definir-lo, ni posar exemples, ni res, perquè tu no saps; el mirall, potser, no.

I ara para d'escriure. Para! Vés a la cambra de bany ( i no posis "quarto" que no és normatiu, encara que ho diguis cada dia) i amb els ulls clucs obre, a poc a poc, la porta. Recolza les mans al lavabo (aquest sí que és normatiu). Respira a fons una, dues, tres vegades. Obre els ulls. Qui hi ha a l'altra banda del mirall?

Del recull de contes breus "Miralls", del mes no sé quin d'un any passat

LA DONA DE L'HORT

De nit estant, sento el mar que batega allà lluny, al capdavall d’aquest riu que fa anar i venir el silenci i fertilitza la terra. Avui és el gran dia. Els demanaré un tractor per portar la verdura al mercat. Ja m’he fet vella, i em cansa anar amunt i avall amb tant de pes damunt del cap. Els blancs tenen tractors, i camions grossos per portar a les ciutats tot el que cullen als horts. Les dones no es carreguen pesos al cap, ni treballen tot el dia amb un nen penjat a l’esquena i amb una aixada a les mans. Ho sé perquè, de petita, els blancs eren els amos de tot, i ens feien cavar la terra per donar-los les menges.

Nosaltres, com sempre, menjàvem mandioca a totes hores, perquè, deien, l’enciam ens hagués fet mal, per culpa de la nostra pell negra. Però quan ells se’n van anar, i vàrem començar a tastar alguna verdura escadussera, no es va morir ningú, i algú va dir que calia que en plantéssim, que era bo per a la salut. Vet aquí el perill per a la nostra pell negra.

Fa una mica de fred, aquest matí, però més m’estimo l’hivern que els plujosos estius que s’enduen les cases. I els nens també. A mi se me’n varen morir dos ja fa uns quants anys. Ni temps per plorar-los, no vaig tenir. Va ser la maleïda malària, diuen. Va venir un metge i em va renyar perquè no feia servir mosquitera. “Que no ha vist els cartells que hi ha per tot arreu! Deixe a malària fora da rede”. I jo què sé, si no sé llegir, ni entenc aquesta llengua amb què tothom parla d’ençà que els blancs se’n van anar.

Els he dit a les companyes que, quan les vegin venir, les dones blanques, els cantin “Hoyo-hoyo” per donar-los la benvinguda. Els hem de fer bona impressió, perquè quan arribin a la seva terra, ens enviïn diners per al tractor; i també per a una bomba d’aigua, i no haver de carretejar-la més per regar els horts. Això mateix, cantarem la nostra cançó de benvinguda, i després els ho demanarem tot: el tractor, la bomba d’aigua, un camió petit, més llavors per als horts, un...

Del recull de contes: "El silenci de les Kapulanes", tardor de 2006

Els arbres de tot l'any

Clica per veure el vídeo